Cada any, quan s’acosta el 8 de març ens posem a reflexionar i ens tornem a fer la mateixa pregunta.
A la USOC volem expressar la nostra reflexió i afirmem que, la resposta honesta és que hem avançat, però no prou. El que hem guanyat no ha caigut del cel: ho hem negociat, ho hem exigit i ho hem conquerit. Des dels convenis col·lectius fins a les lleis d’igualtat, darrere de cada dret hi ha dones que no van callar quan tocava callar.
Des de la USOC volem aprofitar aquesta data no només per celebrar els avenços assolits, sinó per aturar-nos i reflexionar sobre tot allò que encara queda pendent.
Hi ha una qüestió que continua situada als marges del debat laboral i que, tanmateix, n’hauria d’ocupar el centre: les cures. Cuidar fills i filles, persones grans o familiars malalts, sostenir una llar, garantir el dia a dia. Aquesta feina recau de manera desproporcionada sobre les dones, no té salari, no cotitza i sovint obliga a reduir jornades, renunciar a promocions o abandonar el mercat laboral. No és un problema privat, és una qüestió estructural. I com a tal, ha d’entrar en cada taula de negociació i en cada conveni col·lectiu.
La bretxa salarial tampoc és una estadística abstracta. És la diferència real, en euros, entre el que cobra una treballadora i el que cobra un treballador pel mateix treball o per un treball d’igual valor. A Catalunya, aquesta diferència continua sent significativa i, en alguns sectors, fa anys que està estancada. Aquesta bretxa no és casual. Respon a decisions empresarials, a convenis que no incorporen perspectiva de gènere, a categories professionals que infravaloren feines feminitzades i a una cultura laboral que premia la disponibilitat absoluta, una disponibilitat que el sistema no garanteix en igualtat de condicions per a dones i homes.
Organitzar-se també és fer feminisme
Parlar d’igualtat és important, però organitzar-se és imprescindible. Quan una treballadora fa el pas d’afiliar-se, quan es presenta a delegada, quan aixeca la mà en una assemblea o quan denuncia una discriminació, està fent feminisme en el sentit més pràctic i transformador de la paraula.
Els drets no s’apliquen sols. Els plans d’igualtat no funcionen si no hi ha seguiment. Les mesures de conciliació no arriben si ningú les exigeix. La presència de dones als espais de decisió no és només una qüestió simbòlica: és una garantia que les experiències i les necessitats reals entrin a la negociació.
Des de la USOC entenem que feminisme i sindicalisme comparteixen una mateixa arrel: la defensa de la dignitat de les persones treballadores. No podem parlar de drets laborals si ignorem que aquests drets no arriben igual a tothom. No podem negociar condicions justes si deixem fora de la negociació la meitat de la plantilla.
El 8 de març ens recorda que la igualtat real és una conquesta col·lectiva. I les conquestes col·lectives es construeixen als centres de treball, als comitès d’empresa, a la negociació col·lectiva i també al carrer.
