El 25N és un dia de reivindicació en el qual hem de ratificar el nostre compromís i assumir les nostres responsabilitats en el combat i eliminació de les violències masclistes.
Les violències masclistes són una realitat que sovint es percep com un fenomen extern, aliè al nostre entorn i a les nostres vides quotidianes. Aquesta percepció errònia s’explica, en gran part, per la seva normalització en la societat i pels estereotips que associem als agressors. Ens han ensenyat a imaginar-los com persones monstruoses, llunyanes o desconegudes, quan en realitat poden formar part del nostre cercle més proper: una parella, un amic, un company de feina o fins i tot un familiar.
Reconèixer aquesta proximitat és un pas imprescindible per combatre les violències masclistes. Assumir que aquestes agressions només afecten determinades persones o que només són perpetrades per individus “fora de la norma” és un error que perpetua el problema. No existeix cap persona immune ni blindada davant les violències masclistes, i ignorar aquesta realitat significa mantenir el silenci que les fa perdurar.
El silenci que perpetua la violència
Una de les barreres més grans per erradicar les violències masclistes és el silenci que les envolta. Malgrat que és freqüent conèixer dones que han patit aquest tipus de violències, hi ha una gran dificultat per identificar i assenyalar els agressors. Això es deu, en part, a la por de trencar amb els pactes de silenci que imposa el patriarcat, però també al fet que sovint l’agressor no encaixa amb l’imaginari social que tenim d’un “monstre”.
Aquest silenci no és neutral: és còmplice. La passivitat davant una situació de violència o la justificació de certs comportaments masclistes contribueixen directament a la seva perpetuació. Els agressors es mantenen impunes gràcies a aquesta tolerància social, que els permet continuar amb les seves actituds sense conseqüències. És per això que és fonamental assenyalar que les violències masclistes no són actes aïllats, sinó el resultat d’una cultura que encara permet, i de vegades fins i tot premia, la desigualtat i el domini d’uns sobre altres.
No és suficient veure, cal actuar
És urgent que deixem de mirar cap a una altra banda i ens responsabilitzem com a societat. Reconèixer que l’agressor pot ser algú proper implica també admetre que tots i totes tenim un paper clau en la detecció i denúncia d’aquestes situacions. Hem de ser capaços d’identificar els signes de violència, per subtils que semblin, i actuar en conseqüència.
Trencar el silenci significa deixar de normalitzar comentaris, actituds i conductes que fomenten o justifiquen la violència. És rebutjar de forma contundent qualsevol intent de minimitzar les experiències de les víctimes i recordar que cap agressió és “petita” o “insignificant”. Cada acte de violència, sigui físic, psicològic, sexual o econòmic, és un atemptat contra la dignitat i la llibertat de les persones, i com a tal, mereix ser denunciat.
Una responsabilitat compartida
La responsabilitat d’acabar amb les violències masclistes no recau exclusivament en les víctimes, sinó en tota la societat. Això implica educar en igualtat, promoure relacions sanes i respectuoses, i treballar per desmuntar els mites que envolten les violències masclistes. Significa també fomentar espais de seguretat on les víctimes puguin expressar-se sense por, alhora que s’implementen polítiques efectives per protegir-les i sancionar els agressors.
Però, sobretot, implica deixar clar que ningú està fora de l’equació. L’agressor no és un monstre de ficció: és una persona de carn i ossos que pot estar al teu costat, i només reconeixent aquesta realitat podrem començar a canviar-la.
ATENCIÓ! L’agressor no és un monstre, pot estar al teu costat!
Aquesta frase ens desafia a mirar amb atenció el nostre entorn, a qüestionar les nostres creences i a actuar amb valentia. Només així podrem avançar cap a una societat lliure de violències masclistes, on cap dona hagi de viure amb por i on la igualtat sigui una realitat per a tothom.
