Centralitzar la negociació col·lectiva és persistir en els errors.
Després d’un procés de negociació envoltada d’alts i baixos s’ha tancat un acord per a la negociació col·lectiva AENC 2018-2020, entre els dos grans patronals i els dos sindicats majoritaris.
La raó principal d’aquest model d’acords és donar la imatge d’un pacte sobre negociació col·lectiva que permeti canalitzar els processos negociadors i amb això permetre tranquil·litzar els mercats financers i les institucions europees en donar una imatge de pau social.
Però en realitat aquest acord no aporta solucions reals per a la mateixa negociació col·lectiva que compta amb una estructura absolutament descentralitzada amb més de 5.000 convenis dels quals 4.000 són d’empresa i uns 1.000 són sectorials, negociats per una diversitat de patronals i sindicats.
En canvi, el pacte, aposta per un model centralitzat que emmarca la negociació col·lectiva i la sotmet a uns topalls que limiten per a dalt els increments que es poden acordar i en canvi no obliga a aconseguir el màxim pactat i que l’AENC estableix en un 3% d’increment màxim anual, com queda demostrat en el recent acord del conveni del metall de Barcelona que ha quedat per sota en mig punt.
Això comporta que els efectes de la suposada bondat del pacte queda en no res, i es deixa a la bona voluntat de les parts signants, les quals condemnen a la marginació a altres actors de la negociació col·lectiva, que se’ls vol limitar la seva pròpia capacitat d’acció a uns acords que no han participat i amb els que se’ls vol embridar.
És evident que aquest acord no suposa donar una solució a la pèrdua de renda durant el període de crisi, ja que amb prou feines se situa en el camí de l’evolució de la inflació i es renuncia a recuperar el poder adquisitiu perdut i tampoc es dóna una solució a les possibles desviacions de la inflació.
Una de les seves importants mancances de l’AENC, entre d’altres, és l’absència d’un compromís de revertir la reforma laboral que amb això persisteix l’actual legislació la qual debilita l’eficàcia del conveni col·lectiu.
Per tot això, els continguts de l’acord no desprenen la imatge positiva que s’ha volgut donar d’ell ni les bondats que, segons els signants, estan recollides en l’acord que, en cap cas permetran el creixement salarial que cal per als treballadors i treballadores del nostre país i que permetria incrementar el consum. Tampoc hi ha mesures per a la lluita contra la precarietat laboral que afecta greument l’estabilitat en el nostre mercat de treball ni mesures reals per combatre la desigualtat de la dona en l’empresa i manca totalment de l’aportació d’elements nous per a la nostra negociació col·lectiva, és més una suma d’acords anteriors que no s’han desenvolupat en el passat.
Publicat @DiariTreball 4 de juliol 2018