La digitalització un repte per la cohesió social.
És evident que els canvis tecnològics han estat una constant en el desenvolupament productiu de la humanitat i en la seva evolució i progrés social.
L’actual model de relacions laborals nascut a partir de la revolució industrial, després de moltes lluites i esforços socials, es troba en qüestió pel desenvolupament de la digitalització en totes les esferes de la vida social que està alterant les bases de l’estat de benestar i les pròpies relacions laborals.
El pas d’un sistema productiu basat en l’agricultura que ocupava la major part de l’ocupació i l’actualitat ocupa tan sols un 2% de la població activa. Va permetre en el seu moment un procés que va alliberar gràcies als avenços tècnics una mà d’obra dedicada exclusivament a la producció d’aliments per destinar-la a la producció industrial i procés que va tenir molts costos socials i que pertoca a un contracte social per reequilibrar les relacions de poder i el repartiment de la riquesa.
Les noves tecnologies demanen noves competències professionals i és possible que se substitueixin actuals llocs de treball que la digitalització pot deixar obsolets. El debat sobre si la digitalització tindrà un saldo net d’ocupació positiu o negatiu pot ser una polèmica inútil perquè hi ha estudis amb diferents resultats, l’important és donar ocupabilitat a aquelles persones que la seva ocupació desaparegui per efecte de la digitalització, amb més formació i amb polítiques socials que permetin aquesta transició a nous llocs de treball i no deixar-lo en mans del mercat.
La implementació de la digitalització ha permès crear noves activitats de “l’anomenada economia col·laborativa” que les plataformes digitals permeten per exemple per al lloguer d’habitatge, la utilització de vehicles privats, el teletreball, el consum, etc.
Aquests canvis han accentuat l’aparició del precariat i el treball autònom i les previsions que preveuen l’increment del treball autònom generen nous reptes, com haurien de ser les cotitzacions socials i la regulació contractual d’aquests nous llocs de treball.
Aquests canvis afecten ja a la fàbrica flexible i a la provisió de serveis i suposen un repte impressionant de cara al futur, com donar resposta a aquestes noves formes de producció que estan provocant una alta precarietat laboral i amenaça a la protecció social dels treballadors, ja que no permet una cotització social que asseguri les seves pensions i és una amenaça al nostre actual Estat de Benestar.
Per això cal que els sindicats analitzem aquestes noves relacions laborals i la seva evolució futura, i ens avancem a les conseqüències per donar una resposta que no trenqui la cohesió social i ens permeti viure millor, per a això serà necessari proposar un nou contracte social que permeti que la productivitat que ens permet la digitalització, reverteixi en la bé comú i no només en l’enriquiment de grans corporacions a costa de l’empobriment d’una majoria i en un increment de la desigualtat social.