L’Alt Tribunal ha emès dues sentències en què declara que no hi cap l’assimilació a la situació d’indefinit i no fixa quanties indemnitzatòries en cas d’acomiadament
La Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem ha emès dues sentències amb què s’ha tancat definitivament la qüestió indemnitzatòria del personal interí en les Administracions Públiques, i la seva aspiració a aconseguir l’assimilació a la figura de l’indefinit no fix utilitzada en la jurisdicció social, deixant en l’aire la percepció d’una indemnització en el moment del cessament.
Des d’USOC considerem molt negatives aquestes sentències, ja que amb les mateixes es fa un pas enrere en l’equiparació dels drets dels empleats públics sotmesos a aquest tipus de contractació precària -Interins, eventuals, temporals, etc., passant de puntetes pel que hauria de ser una rotunda i exemplar sanció contra aquesta pràctica abusiva que les administracions públiques han institucionalitzat.
Les recents sentències, unides a la dictada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea del passat mes de juliol, priven al personal interí funcionari i estatutari de la possibilitat de ser declarats indefinits no fixos malgrat confirmar que les Administracions Públiques usen i abusen d’aquest tipus de contractació i no compleixen la Llei en aquesta matèria.
Les dues sentències dictades pel Suprem plantegen, encara que no resolen, dues grans qüestions: la primera d’elles, quina és la situació del personal interí que es troba en una evident situació d’abús i frau pel que fa a la seva contractació i, la segona, que drets tenen en quant acaba la seva relació amb l’Administració.
D’una banda, estableixen clarament que no hi cap l’assimilació a la situació aplicable en la jurisdicció social pel que han de continuar en aquesta situació de subsistència temporal fins que el lloc que ocupen es cobreixi reglamentàriament, o s’amortitzi.
I de l’altra, determinen que els interins podrien tenir dret a una indemnització, però a diferència del personal laboral, l’import està taxat, hauran prèviament de sol·licitar i obtenir el reconeixement d’aquest dret, i la seva posterior quantificació en execució de sentència, per la qual cosa el seu import variarà depenent de la lliure apreciació de la prova per part del jutjat o tribunal que jutgi el cas.